Pàgines

dilluns, 27 de juny del 2016

Camí Sanabrés

Bifurcació Via de la Plata - Camí Sanabrés, en Granja de Moreruela (Foto: meua).
*****Per veure les fotos en format gran, cliqueu damunt d’una d’elles.*****
**Per llegir en altre idioma, seleccionar en Traductor** 
 **Para leer en otro idioma, seleccionar en Traductor** 


Etapes Camí Sanabrés (Foto: web caminosantiago.org).
Aquest era el meu objectiu de l'any passat, que vaig haver de suspendre per la imminent arribada del meu primer nét en les dates que acostume a fer el Camí.
Enguany, després del seu primer aniversari i de la celebració del recital Pinazo en versos, em vaig encaminar a trepitjar els seus camins, les seues vies romanes, els seus itineraris de postes, els seus rierols, i a gaudir de la seua naturalesa, la seua bellesa i l'assossec de molts pobles pràcticament abandonats.

El Camí Sanabrés constitueix una continuació de la Via de la Plata, que a la seua arribada a Granja de Moreruela, es bifurca en dos. Un d'ells, el Sanabrés per Ourense, de 373 km., i l'altre que continua per Astorga per unir-se al Camí Francés.



Aquestes són les etapes en què he dividit el camí. Com sempre, unes curtes, altres menys curtes i algunes llargues, estil marató. Afortunadament el temps en aquesta ocasió ha estat el meu bon aliat, tan sols un lleuger plugim en l'etapa amb arribada a Santiago.





El Camí és així.


El Camí té un encant inefable com a alternativa de vida desarrelada (cada dia caus en un indret distint), un xic aventurera, oberta a sensacions imprevistes, a cares noves, exposada al tracte amb caràcters desconeguts... És una mena de paradigma de l’anti-estabilitat, de l’auto-marginació respecte del sistema, i de la recerca de les pures capacitats personals de supervivència, d’autoestima, d’amor, d’amistat, de companyonia i de voler veure la vida d’altra manera, encara que siga en un curt espai de temps. 
(Vells Camins…El de Sant Jaume i el meu).

Sens dubte, intentaré tornar al Camí.


                                                        BON CAMÍ











diumenge, 26 de juny del 2016

PINAZO en versos, recital poètic amb música i imatges

Portada llibre de mà, dibuix original d'Ignacio Pinazo, cedit per la Casa Museu Pinazo.
*****Per veure les fotos en format gran, cliqueu damunt d’una d’elles.*****
**Per llegir en altre idioma, seleccionar en Traductor** 
 **Para leer en otro idioma, seleccionar en Traductor** 

Encara que sigues "l'últim trenet", no cregues que m'he oblidat de tu, però certament des de l'última entrada, de gener passat, és que no he tingut ocasió de passar per ací.

Motius: Pinazo en versos (adoneu-vos que s'escriu igual en castellà que en valencià), un recital poètic amb música i imatges, organitzat pel Taller d'Història Local de Godella, per mitjà de Francesc Arnau i Chinchilla i, jo mateix. 


Declaració Any Pinazo a les Corts Valencianes.

Tot va començar allà per l'octubre del passat any, quan les Corts Valencianes van declarar 2016 com l'Any Pinazo, i es van convocar, per part del Taller d'Història, reunions amb els diferents col·lectius culturals del poble i particulars interessats, per tal d'elaborar un dossier d'actes commemoratius. Els tres mesos anteriors a l'esdeveniment han estat de veritable bogeria.


Entrevista a Ràdio Godella.

Assistència a totes les reunions; contactar amb els poetes; amb els músics; amb el presentador; amb la tècnica en audiovisuals; aconseguir el compromís de col·laboració de tots ells, que certament va ser molt fàcil; donar-li forma al recital; poetes que proposaven cançons; músics que feien els seus arranjaments o proposaven altres.
Establir un ordre d'actuació; col·laborar en la recerca d'imatges; reunions amb la Regidora de Cultura de l'Ajuntament; demanar diversos pressupostos per al llibre de mà; fer el llibre de mà per lliurar al recital.
Entrevistes a les ràdios de Burjassot i Godella, confecció del cartell (Letícia García); dissenyar invitació; fer sobres; repartir-los un per un; apegar cartells; potenciar la notícia a les xarxes socials; assumir que anàvem a coincidir amb la festa del Corpus i les comunions; acoplar horaris; assaigs; proves del llibre de mà; canvis i rectificacions de poemes d'última hora.
I si, damunt, a tot això li uneixes el caràcter de Francesc i meu, de voler fer les coses gairebé a la perfecció, com deia ... va ser, pura bogeria.



Comencem...
Fins que, per fi, va arribar el dia... i la bogeria, va continuar present.


Esmorzar per fer pinya; assaig al Capitolio; música, so, imatges; distribució a l'escenari; comprar beguda i gel per als implicats en acte; dinar; que no se t'obliden els llibrets i les entrades, gratuïtes eh !!!; roba; contactar amb la tècnica municipal de so i llums; amb el responsable de premsa de l'Ajuntament per les fotos i el vídeo.

I després de 15 minuts de cortesia, que certament no va gens amb nosaltres, va començar  l'espectacle...


Ací estem totes i tots.
No detallaré el desenvolupament del recital, perquè Francesc Arnau, al seu blog "Noves llunes", ho ha fet de manera genial i jo vaig ha aprofitar-me d'això, amb el su permís, és clar, deixant-vos ací els enllaços a les seues magnifiques cròniques:

http://novesllunes.blogspot.com.es/2016/06/pinazo-en-versos-i-la-gestacio.html


http://novesllunes.blogspot.com.es/2016/06/pinazo-en-versos-ii-el-desenllac.html



Vull deixar patent el meu enorme agraïment a Francesc Arnau, "el meu amic de l'ànima", amb qui he treballat colze a colze per poder aconseguir un recital especial i molt digne, cosa que sembla hem aconseguit o almenys a nosaltres ens ha quedat aquesta sensació .

També a Dori Palència, Antonio M. Herrera, Eduard Marco, Carles Cano, Nerea Sanfélix, José A. Ferrando, Salvador Caballer, Cèsar Vercher ... Tatiana Prades, Núria Torres, Pau Molins, Jordi Coll ... a les nostres estimades esposes per permetre'ns llevar-lis tant de temps per a l'organització del recital, i al Taller d'Història Local de Godella per confiar en nosaltres.


Gràcies a totes i tots.

I pels que no vau poder assistir al recital ací teniu l'enllaç amb el llibre de mà:




SALUT I  POESIA





dimarts, 19 de gener del 2016

VAREKAI - Cirque du Soleil.




*****Per veure les fotos en format gran, cliqueu damunt d’una d’elles.*****
**Per llegir en altre idioma, seleccionar en Traductor** 
 **Para leer en otro idioma, seleccionar en Traductor** 

 El passat cap de setmana, Cirque du Soleil, originari de Canadà, el més prestigiós circ del món, va arribar a València per presentar el seu espectacle VAREKAI.


En aquesta ocasió van canviar les seues cèlebres carpes pel recinte de Fira València, on vaig tindre la sort de poder assistir i gaudir de la seua última funció. 

La paraula Varekai significa "en qualsevol lloc" en la llengua romaní parlada per les persones d'ètnia gitana del món. Escrita i dirigida per Dominic Champagne, estrenada a Montreal el 2002, aquesta producció ha visitat ja 130 ciutats de 23 països diferents al voltant del món i ha congregat a més de deu milions d'espectadors. Es preveu que s'estiga representant fins a 2018.

El director artístic d'aquesta gira, Michel Smith, que en els últims anys ha estat al capdavant de "Michael Jackson ONE", explica que l'obra està relacionada amb una vivència molt personal del seu director, qui va caure d'una altura de sis metres i es va trencar les cames. "Es va plantejar llavors, què passa quan tot el que saps fer no pots desenvolupar-ho perquè estàs impedit. I, els altres no et veuen vàlid per fer allò mateix que feies ". 

Foto: (Eva Máñez-Valencia Plaza).
Cent persones, entre tècnics i artistes, participen en tot l'espectacle, per al qual s'utilitzen aproximadament 600 elements de vestuari entre vestits, perruques, complements, accessoris, sabates o barrets. 6 persones fan servir unes 250 hores setmanals en mantindre a punt tot això.

 Malgrat aquestes xifres, no hi ha res a l'atzar en aquesta particular història en la qual el moviment és constant. Tot està mesurat. 

 Foto: (Eva Máñez-Valencia Plaza).
 L'espectacle dura un poc més de dues hores, amb una preciosa música composta per Violaine Corradi i unes fenomenals veus, tot en directe.

 
Foto (Xarxa).
 La història de Varekai ens relata com Ícar, el mite grec, cau de les altures, perd les seues ales i es trenca les cames (Impressionant escena).

 Foto: (Eva Máñez-Valencia Plaza).
L'enclavament on es produeix el fet és al cim d'un volcà, dins d'un bosc màgic sumit en la foscor. Les criatures fantàstiques i els monstres emmascarats que l'habiten, aprofiten per eixir dels seus amagatalls...

 Foto: (Eva Máñez-Valencia Plaza).

i capturar-lo.

 Foto: (Eva Máñez-Valencia Plaza).
Comença una extraordinària aventura, en la qual Ícar tracta d'aprendre a recuperar el que era i qui era, cosa que aconsegueix al final juntament amb la seua promesa. 

 Foto: (Eva Máñez-Valencia Plaza).

 Foto: (Eva Máñez-Valencia Plaza). 



Pallassos, trapezis 






 Foto: (Eva Máñez-Valencia Plaza)

Foto: (Cirque du Soleil).






equilibri sobre bastons, 
 danses georgianes,







Foto: (Xarxa).

Foto: (Xarxa).


                                                corretges aèries, contorsionistes,

Foto: (Xarxa).
i un apoteòsic final, d'engrunsadores russes, donen vida a un espectacle que és també un conte sobre la superació d'un mateix. 

Cal destacar que l'organització de l'esdeveniment va ser perfecta.

En aquest enllaç teniu el tràiler oficial.

  

 

dimarts, 1 de desembre del 2015

Penyagolosa...1813 m. més a prop del cel.

Penyagolosa 1813 m. (Foto: meua).


*****Per veure les fotos en format gran, cliqueu damunt d’una d’elles.*****
**Per llegir en altre idioma, seleccionar en Traductor** 
 **Para leer en otro idioma, seleccionar en Traductor** 

Què tens, Gegant de pedra, que encises a tots aquells que pugem fins al teu cim?

Des d'aquella primera vegada, ja fa alguns anys, sempre he portat rumiant en la meua ment que havia de tornar. Diverses circumstàncies no ho havien fet possible fins dissabte passat, 28 de novembre. I com vaig gaudir !!!.

Atzeneta del Maestrat (Foto: meua).
 El dia havia eixit esplendorós, i cap a tu em vaig dirigir per trams de la E15 A7; CV10; CV15 i CV170, en un trajecte de dues hores i poc més de durada. La primera parada va ser a Atzeneta del Maestrat.

En carretera a Vistabella (Foto: meua).
La segona a Vistabella, al coll de Vidre, a la rotonda on hi ha una caseta tradicional del terreny, realitzada amb la tècnica ancestral de la pedra en sec.

Ermitori Sant Joan de Penyagolosa (Foto: meua).
I la tercera i última, després de creuar el poble de Vistabella del Maestrat, a l'esplanada de l'ermitori de Sant Joan de Penyagolosa. Allí vaig estar parlant amb un senyor que munta la seua parada ambulant baix les arcades i té a la venda infinitat de coses diverses.
El recordava de quan vaig fer el Camí del Pelegrins de Les Useres, em va recomanar que passara per La Casa Forestal / Centre d'interpretació, on m'explicarien totes les opcions de les rutes.

Plànol de les rutes Parc natural de Penyagolosa.

Vam decidir que la Ruta Vermella (Barranc de la Pegunta) i la Ruta Verda (Pujada al Pic) eren les més adequades. Així que vaig iniciar la ruta refent camí per un tram de la pista asfaltada, dirigint-me cap al Barranc de la Pegunta

Indicadors de fusta (Foto: meua).
Si, és de la Pegunta, no de la Pregunta, i pren el seu nom d'una substància molt viscosa que s'obté d'un derivat de la resina del pi negre i que s'utilitzava majoritàriament per fer la marca que es realitza a les ovelles.

Vegetació (Foto: meua).
El Barranc de la Pegunta és un dels enclavaments de major biodivesitat tant del parc como del País Valencià. Declararat microreserva vegetal en 1998. 
En 1792 quan el Botànic José Antonio Cavanilles va visitar la zona, va destacar la importància de la seua vegetació, i la gran quantitat de plantes que es troben en el seu recorregut que eren utilitzades per a tractar malalties de persones i animals.

Cartell informatiu (Foto: meua).
 A tot aixó cal afegir un paisatge envoltat de pins vermells i també negres, teixos, grèvols, ginebres, cirerers, vescs, etc., molts d'ells senyalitzats i explicats amb pannells de fusta als peus del seu tronc.

Pujada Barranc de la Pegunta (Foto: meua).
La pujada pel Barranc de la Pegunta és un tram encantador, transcorre, de vegades, per una estreta senda serpentejant, altres, per part d'un riuet que en aquesta ocasió baixava amb poca aigua.
Arribe a la Font de la Pegunta i continue ascendint fins a l'eixida del barranc, que desemboca a La Banyadera. Des d'ací, un curt tram de pista forestal em porta fins a la zona coneguda com El Corralico, on s'enllaça amb la Ruta Verda.

Paisatge (Foto: meua).

Paisatge (Foto: meua).
A partir d'ara el desnivell és més considerable, sort que la senda que arriba fins al cim ho fa zigzaguezant, pel que la costera és un poc més suportable. El frondós bosc es va obrint i l'aire fred penetra en el cos, pel que he d'afegir un altra peça de roba.

Gel a la senda (Foto: meua).
Passe al costat d'un refugi a uns 1600 m. d'altitud...només queden uns 200 per arribar al cim!.
Després un desviament al coll del Portellàs, que cal obviar. Continue cap amunt. Als llocs on els raigs del sol no són capaços de posar-se, el gel encara és visible. La vegetació comença a ser escasa i típica de les zones d'altura.

Verge del Lledò (Foto: meua).

Vèrtex geodèsic (Foto: meua)
 
  
 

 


 




Un últim esforç i una molt bona sensació s'apodera de mi al veurem al cim.



 
Paisatge, des del cim (Foto: meua).

Les vistes són magnífiques, es poden veure les comarcas castellonenques, les terres d'Aragó, així com en dies clars com el de hui, el Montgó

Cim occidental (Foto: meua).
A la dreta, el cim occidental on es troba un observatori meteorològic, separat per una immensa canal, que és un altra opció de pujada però més recomanada per a muntanyencs de veritat.

Penyagolosa gegant de pedra (Foto: meua).
Al vèrtex es pot veure una placa de pedra amb versos de la cançó de Paco Muñoz "Gegant de pedra". En aquest enllaç la podeu escoltar.


Després d'hora i mitja gratificant, de relaxació i contemplació, ara toca baixar. Ho faig pel mateix sender de pujada, fins arribar al Corralico; des d'allí en comptes de continuar pel barranc trie la pista forestal, que em porta de nou, de forma més plàcida, a l'esplanada de l'ermitori.

Ermitori de Sant Joan de Penyagolosa (Foto: meua).
És clar, el Gegant t'encisa, t'atreu, i et força a tornar, ara bé...mai defrauda.

Tornaré !!!